Al començament, expectants, pensàvem que serien pocs dies, però, a poc a poc, la incertesa, la por i el desconeixement es van anar apoderant de nosaltres. Els primers dies, a casa, escoltàvem la ràdio, miràvem la televisió per informar-nos i aprofitàvem les xarxes socials per parlar amb la família. Curiosament, t’adones que febles que som i, com deia la meva àvia, “ens recordem de Santa Bàrbara quan trona”. I, aleshores, comencem a trucar i a intentar contactar amb la gent amb qui fa temps que no ho fas i tens la necessitat de dir coses, abraçar i fer més petons.
T’adones que cada casa, cada família i cada persona té circumstàncies diferents i que la majoria tenen molts problemes per afrontar la nova realitat. Que hi ha moltes coses en l’àmbit laboral i social que han de canviar (i, de fet, estan canviant).
Em considero una persona afortunada: jo i les persones del meu entorn estàvem bé. He pogut continuar amb la feina i, tan sols, hem anat adaptant la vida a la circumstància que ha tocat en cada moment.
A vegades era una falsa tranquil·litat, sabia que a prop meu hi havia “l’infern”. Ara només desitjo que no es repeteixi.
Visc a pocs metres de l’Hospital Clínic on molta gent lluitava contra el “VIRUS”: els sanitaris i totes les persones que hi treballen i els malalts estaven cada dia lluitant per sortir-se’n.
Ara, poso tot el positivisme possible per tirar endavant, amb la prioritat de cuidar-me i pensant que ens en sortirem. El món evoluciona molt de pressa i la voluntat de molts és que sigui millor.
Jo així ho espero.
Hem de prioritzar el sentit comú, ens hem de cuidar, ser forts i positius. Això no falla mai!
Neus Clofent
Patrona de la Fundació CorAvant des del juny de 2015
Aquesta reflexió forma part de la Revista 26 de l’Associació de Cardiopaties Congènites (AACIC) i la Fundació CorAvant